Per una banda l'individu d'aquesta societat de la recerca continuada del benefici (i del moure's i fer enfront la reflexió interna) es veu obligat com a mecanisme de defensa a amagar les seves carències, la consciència de la seva fragilitat (inherent a l'ésser humà) i construir el que l'autora anomena una fantasia d'invulnerablilitat, mitjançant un procés de dissociació psíquica en el que el "jo" interior que reflexiona es queda apartat dins un calaix.
Al seu torn aquesta il·lusió d'invulnerabilitat ha de venir acompanyada per una mancança de sentiments de culpabilitat, per ser invulnerable no es pot creure en certs valors o normes que puguin coartar aquesta fantasia, o sigui estem parlant d'una falta d'eix moral, i aquest precisament és el sentit de la paraula invertebrat.
L'individu hiperadaptat a aquesta realitat es mostra com invulnerable i invertebrat, és un individu al qual se li ha fet creure que no ha de posar límits de cap mena tant a la seva vida professional com afectiva, i sobretot que no s'ha d'aturar a pensar i reflexionar sobre els seus actes. Les persones perfectament adaptades tenen sovint el perfil del que els entesos anomenen com a psicòpata, i s'enalteix i es ven aquesta figura associada al triomfador (i a una concepció concreta de felicitat) des de el món de la publicitat i de la cultura a través de sèries i pel·lícules.
Però que passa quan no aconseguim adaptar-nos? el gran malestar propi d'aquesta època emergeix i puja des de les profunditats la temuda Depressió.
La trista realitat és que el preu d'aquest neoliberalisme és convertir-nos en psicòpates o depressius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada